Director: Elisabeth Kapnist, Elisabeth Roudinesco
Actores: Jaques Lacan, Maria Belo
Idioma: Doblado Español
País: Francia
Género: Documental
Tiempo: 62 minutos
Lo real, para el ser parlante, es que se pierde en alguna parte. Pero, ¿dónde? Ahí es donde Freud hizo hincapié: se pierde en la relación sexual. Es increíble que nadie se planteara esto antes que Freud ya que se trata de la vida misma de los seres parlantes. Que nos perdemos en las relaciones sexuales es algo evidente, incontestable, ha sido así desde siempre y hasta cierto punto, al fin y al cabo, sigue siendo así. Si Freud centró las cosas en la sexualidad es porque en la sexualidad el ser parlante balbucea... Porque se da cuenta de que hay una cosa que se repite en su vida y siempre es la misma, y que esa es su verdadera esencia. ¿Qué es esa cosa que se repite? Una cierta manera de gozar.
Mímesi, del grec μίμησις, és un terme l’existència del qual sorgeix a l’antigüitat, posthomèric però. Ni Homer ni Hesíode van utilitzar mai el mot, però la teoria de la imitació va ser un producte de l’època clàssica grega. Malgrat haver anat canviant al llarg del temps, podem dir que van haver-hi quatre conceptes inicials del mateix terme.
En primer lloc la mímesi o imitació representaven els actes de culte del sacerdot. Tenia doncs una vessant ritualista, on significava expresar l’interior, no pas una realitat externa, i no era, per tant, aplicable a les arts visuals.
Més endavant Demòcrit va aplicar al concepte la designació del món exterior, per exemple, com funciona la naturalesa. Era doncs aplicable a les arts utilitaries.
Sòcrates introduirà la idea de que la mímesi copia l’aparença de les coses. Aquest concepte sorgeix de la reflexió sobre la pintura i l’escultura, en allò que les fa diferents a altres arts. La teoria de la imitació doncs serà aquella que copia el que veiem. De Sòcrates apareixeran dues vessants que es mantindran al llarg dels segles: d’una banda, Plató va adaptar el concepte a partir del llibre X de la República on descriurà l’art com a imitació de la realitat de manera extrema, considerant com a teoria de la imitació allò que comporti una copia pasiva i fidedigna del món. L’altre vessant va ser d’Aristòtil, qui transformà el concepte de Plató: la imitació artística pot representar les coses més o menys belles del que realment són, així com també les poden representar con haurien de ser o com podrien ser. Segons Aristòtil, l’art imita la realitat però no és necessària una copia fidedigna.
VARIACIONS DEL CONCEPTE
Durant l’època dels primers cristians i l’època Medieval, es creia que la imitació no havia de donar-se, i si es donava, havia de prendre com a referent allò que pertany al món invisible, que es considerava més perfecte que el visible.
Al Reneixement això canvia i de nou la concepció de la imitació es converteix en un concepte bàsic de la teoria de l’Art. Als inicis del s.XV la imitació passa a ser acceptada per les arts visuals i a mitjans del s.XVI formarà part també de la poètica. No va canviar al Barroc, on la teoria de la imitació continuava sent el centre de les idees sobre l’art. Així i tot van sorgir diferents matissos en la teoria de les arts visuals i de la poesia: una minoria creia que la imitació és quelcom massa difícil per l’art ja que mai pot igualar al model, mentre que una majoria creia que la imitació és una tasca massa insignificant i passiva.
Cal dir que al s.XV es va donar el major canvi en la història de la teoria de la imitació, ja que van passar a imitar a l’Antigüitat enlloc d’imitar a la natura. És a dir, cal imitar la natura, però tal i com la van imitar els antics.
DE LA MÍMESI AL REALISME
Va sorgir durant el s.XIX el nou moviment anomenat Realisme, qui va tenir arguments en contra i a favor. Qui creia que la realitat no podia ser tema de l’art sostenien que la realitat no té present a la bellesa i que no pot ser bella, ja que no té armonia, està subordinada a la vida i té altres propòsits que no són la bellesa, així com que en el cas de que poseís bellesa, es tractaria d’una bellesa temporal, transitòria. L’art no podia ser doncs una imitació de la realitat.
Però van haver aquells que creien que la realitat sí que podia ser un tema de l’art. Aquests creien que la bellesa es troba a la vida, i per tant a la realitat, així com que la realitat és més perfecta que la imaginació. Argumentaven que de fet l’art mai estaria a l’altura de la realitat, mai s’igualaria el model real. Van incloure a més que l’art ja no és només bellesa, sino que explica i valora la realitat.
Ambdues idees es resumeixen en que, per una banda que la realitat manca de requisits per ser bella i que l’art ens proveeix d’això, i per l’altre que l’art no té els mitjans apropiats per aconseguir aquest objectiu i pot confiar únicament en la realitat.
Així doncs, el Realisme, en comparació amb la teoria mimètica, recolzava que l’essència de l’art no consistia tant en la imitació, sino en l’anàlisi de la realitat.
BIBLIOGRAFIA
TATARKIEWICZ, WLADYSLAW. Historia de seis ideas. Tecnos/Alianza, 2010.
FERRATER MORA, JOSÉ. Diccionario de filosofía. Ariel, 2009.
SONTAG, SUSAN. Sobre la fotografía. Debolsillo, 2010.
FREUND, GISÈLE. La fotografía como documento social. Fotografía, 2008.
L’écriture de l’histoire de la philosophie occidentale n’est pas neutre : une Grèce prétendument fondatrice à l’exclusion des pensées qui la précèdent dans le temps, une domination idéaliste, notamment platonicienne, une tradition qui poursuit ce parti-pris avec le spiritualisme chrétien et l’idéal allemand – l’historiographie dominante est nettement platonicienne. Or, on peut proposer une contre-histoire de la philosophie qui se soucie d’un autre lignage : matérialiste, hédoniste, nominaliste, athée, sensualiste, empirique, etc. Et s’y inscrire avec le souci d’une pensée systématique.
La Contre-histoire de la Philosophie de Michel Onfray s'apparente à un catalogue raisonné de l'histoire de la pensée. Mais un catalogue dans sa version orale et improvisée qui permet par la verve et l'authenticité d'une transmission incarnée de démocratiser le savoir de la Philosophie occidentale.
On ne naît pas femme: on le devient. Aucun destin biologique, psychique, économique ne définit la figure que revêt au sein de la société la femelle humaine; c'est l'ensemble de la civilisation qui élabore ce produit intermédiaire entre le mâle et le castrat qu'on qualifie de féminin.
