Història de la mímesi

NEIXEMENT DEL CONCEPTE

Mímesi, del grec μίμησις, és un terme l’existència del qual sorgeix a l’antigüitat, posthomèric però. Ni Homer ni Hesíode van utilitzar mai el mot, però la teoria de la imitació va ser un producte de l’època clàssica grega. Malgrat haver anat canviant al llarg del temps, podem dir que van haver-hi quatre conceptes inicials del mateix terme.

En primer lloc la mímesi o imitació representaven els actes de culte del sacerdot. Tenia doncs una vessant ritualista, on significava expresar l’interior, no pas una realitat externa, i no era, per tant, aplicable a les arts visuals.

Més endavant Demòcrit va aplicar al concepte la designació del món exterior, per exemple, com funciona la naturalesa. Era doncs aplicable a les arts utilitaries.

Sòcrates introduirà la idea de que la mímesi copia l’aparença de les coses. Aquest concepte sorgeix de la reflexió sobre la pintura i l’escultura, en allò que les fa diferents a altres arts. La teoria de la imitació doncs serà aquella que copia el que veiem. De Sòcrates apareixeran dues vessants que es mantindran al llarg dels segles: d’una banda, Plató va adaptar el concepte a partir del llibre X de la República on descriurà l’art com a imitació de la realitat de manera extrema, considerant com a teoria de la imitació allò que comporti una copia pasiva i fidedigna del món. L’altre vessant va ser d’Aristòtil, qui transformà el concepte de Plató: la imitació artística pot representar les coses més o menys belles del que realment són, així com també les poden representar con haurien de ser o com podrien ser. Segons Aristòtil, l’art imita la realitat però no és necessària una copia fidedigna.

VARIACIONS DEL CONCEPTE

Durant l’època dels primers cristians i l’època Medieval, es creia que la imitació no havia de donar-se, i si es donava, havia de prendre com a referent allò que pertany al món invisible, que es considerava més perfecte que el visible.

Al Reneixement això canvia i de nou la concepció de la imitació es converteix en un concepte bàsic de la teoria de l’Art. Als inicis del s.XV la imitació passa a ser acceptada per les arts visuals i a mitjans del s.XVI formarà part també de la poètica. No  va canviar al Barroc, on la teoria de la imitació continuava sent el centre de les idees sobre l’art. Així i tot van sorgir diferents matissos en la teoria de les arts visuals i de la poesia: una minoria creia que la imitació és quelcom massa difícil per l’art ja que mai pot igualar al model, mentre que una majoria creia que la imitació és una tasca massa insignificant i passiva.

Cal dir que al s.XV es va donar el major canvi en la història de la teoria de la imitació, ja que van passar a imitar a l’Antigüitat enlloc d’imitar a la natura. És a dir, cal imitar la natura, però tal i com la van imitar els antics.

DE LA MÍMESI AL REALISME

Va sorgir durant el s.XIX el nou moviment anomenat Realisme, qui va tenir arguments en contra i a favor. Qui creia que la realitat no podia ser tema de l’art sostenien que la realitat no té present a la bellesa i que no pot ser bella, ja que no té armonia, està subordinada a la vida i té altres propòsits que no són la bellesa, així com que en el cas de que poseís bellesa, es tractaria d’una bellesa temporal, transitòria. L’art no podia ser doncs una imitació de la realitat.

Però van haver aquells que creien que la realitat sí que podia ser un tema de l’art. Aquests creien que la bellesa es troba a la vida, i per tant a la realitat, així com que la realitat és més perfecta que la imaginació. Argumentaven que de fet l’art mai estaria a l’altura de la realitat, mai s’igualaria el model real. Van incloure a més que l’art ja no és només bellesa, sino que explica i valora la realitat.

Ambdues idees es resumeixen en que, per una banda que la realitat manca de requisits per ser bella i que l’art ens proveeix  d’això, i per l’altre que l’art no té els mitjans apropiats per aconseguir aquest objectiu i pot confiar únicament en la realitat.

Així doncs, el Realisme, en comparació amb la teoria mimètica, recolzava que l’essència de l’art no consistia tant en la imitació, sino en l’anàlisi de la realitat.

BIBLIOGRAFIA

TATARKIEWICZ, WLADYSLAW. Historia de seis ideas. Tecnos/Alianza, 2010.

FERRATER MORA, JOSÉ. Diccionario de filosofía. Ariel, 2009.

SONTAG, SUSAN. Sobre la fotografía. Debolsillo, 2010.

FREUND, GISÈLE. La fotografía como documento social. Fotografía, 2008.

Solveig Möller

DE LA IMITACIÓ A

L’ANÀLISI I DESCRIPCIÓ

Enero 2011