Los desastres de la guerra, Goya.

Obra: ¡Duro es el paso!
Autor: Francisco de Goya (1746-1828)
Aiguafort, aiguatinta brunyida, punta seca, 143x168mm.
De la serie de gravats "Los desastres de la Guerra" (1810-1815)
(En referència a la Guerra de la Independència Espanyola)

Immanuel Kant (1724-1804) ens parla de la comunicació com a lloc filosòfic privilegiat, entenent com a comunicació “allò que es posa en comú”, construint comunitat. És doncs el que fa Francisco de Goya amb la seva sèrie de gravats “Los desastres de la Guerra”. Utilitza l’art com a mètode de comunicació, com a lloc del pensament, transmetent a tot aquell que visualitzi l’obra un concepte, una opinió, una crítica, una reflexió; ens porta a considerar una nova manera de veure l’art.

Segons el filòsof, allò que ens fa humans consisteix en el sentiment i la comunicació. Reivindica el lloc de l’individu des de la qüestió de la particularitat, situant-se en la incertesa, l’angoixa i la paciència. Deia Kant que volia ser un Copèrnic de la filosofia, i probablement podem considerar a Goya un en el camp de la pintura, de l’art. Front de la visió clàssica de la guerra heroica tan usual fins aleshores, Goya plasma la visió de la mort, la destrucció, tanmateix com la por real, no una por cap a les coses abstractes; por a la mort, la gana, la malaltia... És important tenir present que no pretén ser pessimista ni donar-nos una visió obscura i dolenta del món, sinó que simplement representa tot tal qual és –i tenint present que es tractava d’una època de guerra (Guerra de la Independència Espanyola, 1808), és normal que es tractin doncs d’imatges de tal caràcter-, implicant com a víctimes tot tipus d’individus, de qualsevol condició i classe.

En aquest gravat en concret es pot destacar la idea kantiana de la importància del subjecte vulnerable. Els homes que recullen el cos sense vida són febles, fins i tot amb un punt d’amorf i lletjor que provoca més angoixa a l’espectador. L’aparició de la mort a l’obra ens recorda la limitació del subjecte, del pensament, del temps. El terme límit apareix constantment en les obres del filòsof, basant el seu pensament en que la raó humana és limitada. El subjecte és limitat, cal conèixer les nostres possibilitats per saber fins a on pot arribar la nostra raó; l’espai i el temps són necessaris com a coordenades per a conèixer el món. Ens fa pensar en que precisament la limitació es allò que ens fa possible ésser humans. Si hi ha quelcom que és rellevant a la obra és la gran humanitat que hi representa, l’home en el seu estat més dèbil i feble, més trist. Cadascun dels personatges del gravat prenen importància i tenen el seu paper, sobretot aquells als que se’ls hi veu el rostre, que expressa mitjançant duríssimes faccions la dura situació en que es troben. 

El poder crític s’aplica també en ambdós casos. A través de l’art de Goya pren distància, i molt vinculat al terme de la reflexió,  critica allò que veu i viu, allò real. Tant l’art com la filosofia poden ser i són activitats crítiques, matisen, revisen. És una activitat mundana, miren el món, creen xarxes. Goya és molt reconegut degut a la nova manera en que empra l’art, fent un reportatge modern sobre les desgràcies dels esdeveniments de la seva època. És on també destaca un cert caràcter gnoseològic, ja que malgrat que és important què diu (parlar de la guerra), pren gran rellevància el com ho diu (a traves d’un gravat de fàcil difusió, la manera en que dibuixa les figures, etc.). Dóna prioritat a com coneixem la realitat i el fet de ser estampes provoca una atemporalitat tal que pràcticament podria ser contemporani a  qualsevol moment de la historia.

Solveig Möller, 2009.